Un relat íntimament ferroviari

Permeteu-me que faci aquí aquest article de reflexió, que fa dies que em ronda pel cap. Quan érem petits, el somni de molts companys d'afició era poder arribar a ser ferroviaris professionals. Alguns hem tingut la gran sort d'aconseguir-ho, d'altres no. Els meus records -quan tenia 4 o 5 anys- són a l'estació de Torelló veient els creuaments dels trens. El cap d'estació amb el seu banderí donava la sortida a un tren, creuant les vies, i després un cop tenia els altres canvis disposats donava la sortida a l'altre tren. Més tard vaig descobrir que això era el bloqueig telefònic, i que es basava en una sèrie d'ordres transmeses mitjançant telefonemes amb les estacions colaterals. Evidentment això feia que, en cas d'un error humà, les conseqüències fossin nefastes i, gairebé sempre, això pugués acabar en un xoc frontal entre dos trens.

Sí, el de la foto és el meu pare i el nen que prefereix mirar el tren que la càmera sóc jo

Actualment existeixen sistemes de seguretat que minimitzen aquest error, però també ha comportat la desaparició del personal de circulació de les estacions. Ara, amb sort, trobaràs una persona a la taquilla que la seva feina és vendre bitllets (i dic amb sort perquè a la gran majoria d'estacions hi ha una màquina expenedora). Però no et sabrà dir si el tren arriba a l'hora, si es creuaran ni molt menys quin maquinista el porta. 

Interior d'una UT800, model mític de la infància de la nostra generació

A nivell professional d'això se'n diu progrés, i evidentment tot el que sigui per a la seguretat en la circulació mai hi sobra. Però les estacions d'avui han perdut el sabor ferroviari que tenien. Ja no fan olor de creosota, ni tan sols els trens fan soroll. Amb aquest progrés, modernització, o diguem-ne com vulguem, s'ha perdut allò que pot cridar l'atenció d'un nen per enamorar-se del món ferroviari com ens va passar a uns quants, i aquí és on haurien d'entrar les associacions i clubs d'aficionats al ferrocarril.

Personalment, tota la vida he estat vinculat a alguna associació. Primer a la de Torelló, més tard a Via Oberta (Les Franqueses del Vallès), i ja més gran i actualment a Cemfes (Sabadell) i CAFC (Cornellà). A l'associació de Torelló disposàvem d'una maqueta a escala H0 de 12m de llarg per 2 d'ample, amb dos circuits disposats en via doble i un túnel de cargol. Era molt entretinguda de jugar-hi, però només funcionava un cop a l'any (per la festa del barri). La resta de l'any estava aturada ni hi anàvem a jugar. Els motius els desconec, però tenia la sensació que allò només funcionava per obrir al públic i que no era una maqueta per poder-hi anar a jugar.

Un servidor a la maqueta de l'associació de Torelló

El meu pare, el principal culpable que tingui aquesta afició, passant una bona tarda a la maqueta de Torelló

Quan em vaig fer soci de Via Oberta, al circuit de Cal Gabatx, la cosa va canviar. Primer perquè va ser la meva primera experiència en el modelisme tripulat. Segon perquè m'hi trobava més a gust que a Torelló, on era de regal la frase "nen no toquis". Doncs allà podia participar activament en la construcció i manteniment del material rodant i, quelcom molt important, APRENDRE. A nivell de circulació també era molt interessant, la baixa afluència de públic i un grup de socis molt animats ens van fer passar grans estones jugant amb els trens de 5 polzades (fent creuaments, maniobres, etc...). Bàsicament, entràvem de ple al rol de la circulació ferroviària on cadascú tenia el seu paper. I si teniem tancat al públic, doncs també jugàvem amb els trens.

Creuament de 2 trens al túnel de Cal Gabatx

L'Ángel Alonso, el senyor Cap d'Estació de Cal Gabatx

Ara sembla que aquest rol s'ha perdut. Ja no s'hi juga, hi ha altres prioritats. A la resta de circuits tripulats la situació d'aquest no millora. S'obren només els dies que està obert al públic, i la gran afluència de viatgers no permeten poder jugar gaire. El nefast resultat d'això és que els socis hi van a disgust, no ho disfruten i deixen d'anar-hi. Tampoc crida l'atenció a nous aficionats, com aquells nens que érem i ens en vam enamorar. Per tant, tenim que el tren real ha perdut l'encant, i que el modelisme tripulat va a preu fet. Una situació dramàtica per a qualsevol associació que vulgui sobreviure. La de Torelló ja ha trobat el seu declivi, ja que com que en el seu moment no es va fer res per atraure jovent, a dia d'avui són 4 gats i del tot inestable (no tardarà massa a desaparèixer). 

En Josep Catalan, el meu gran mestre, es mostra cofoi amb la seva E.1 en una trobada a Fornells de la Selva

En un circuit on vam estar de proves amb la 440, em va sobtar molt una situació que, sens dubte, també va en contra a la creació de nous aficionats. I és que l'autoritarisme que ha enfonsat tantes associacions (ja no només de trens) continua ben present a dia d'avui. Quan havíem provat la UT, un noi que hi havia per allà va dir "ara podríem fer la volta al revés". De seguida va arribar de fons la veu d'un senyor més gran, cridant, que deia "està totalment prohibit circular al revés". Anem a analitzar la situació: És dissabte, per tant, el circuit tancat al públic. No hi ha cap més tren circulant més enllà de la 440 que està en proves, per tant, la seguretat està garantida, i a aquest xaval li ve de gust fer la volta al revés. A tu què collons et dóna a que faci la volta al revés? Autoritarisme pur i dur, però que desgraciadament aquest tipus d'actituds tiren enrere tots aquells que intentin apropar-se al nostre món. L'endemà d'aquestes proves vam anar a un altre circuit, a una trobada. Allà, sense públic i donat que el túnel del circuit estava tancat, vam haver d'invertir la marxa davant d'aquest. El noi que m'acompanyava va dir tot alegre "és el primer cop que faig la volta al revés!" Com??? No has fet mai la volta al revés?? Tenint un punt per creuar, no heu fet mai ni un trist creuament?? No jugueu mai?? La resposta a tot va ser NO.

La 440-242 al circuit de Ribes Roges, a Vilanova i la Geltrú

Amb això no vull fer cap crítica a ningú. Bé, sí, una crítica constructiva. Crec que les associacions (principalment en les que disposen de circuit de modelisme tripulat), haurien de trobar la manera de fer més jornades on els socis hi puguin anar a jugar sense l'obligació de portar trens carregats fins a dalt de viatgers i fer voltes al tortell fins que s'acaba la cua. Perquè, quan un hobby es converteix en obligació, deixa de ser un hobby.